Mode història
L’àngel caigut
Cabanel mostra Satanàs caigut amagant la vergonya, mentre els àngels que ha perdut s’eleven darrere seu.
- No és cap monstre. És Satanàs, acabat de caure del Paradís.
- Una llàgrima. Però mira l'ull: això és fúria.
- Els braços sobre la cara. Vergonya i orgull, en un sol gest.
- Una ala feta per volar. Ara, només un lloc on jeure.
- Darrere seu, els àngels canten. Cabanel va dir que la seva alegria era, més o menys, el tema.
- Allà dalt, llum. Aquí baix, espines.
- El veredicte de Cabanel: vençut, però encara orgullós, desesperat, venjatiu.
L’àngel caigut és una pintura de 1847 d’Alexandre Cabanel que mostra Llucifer just després de la seva caiguda del Cel, amagant la cara darrere dels braços creuats mentre una llàgrima de ràbia i vergonya li regalima de l’ull visible; s’exposa al Museu Fabre de Montpeller.
Qui és l’àngel caigut?
Cabanel situa el cos caigut prop de la vora inferior del llenç, mentre els altres àngels s’eleven darrere seu. La composició separa dos mons: una figura es queda a terra, apartada de la llum i el moviment de dalt.
Pintada el 1847 mentre Cabanel estudiava a Roma, l’obra mostra Satanàs després de la caiguda del Paradís. En una carta a Alfred Bruyas, l’artista el descrivia com a vençut, però encara orgullós, desesperat i venjatiu. Aquestes emocions en conflicte donen forma a tota la figura. (Museu Fabre, Montpeller)
Per què plora l’àngel caigut?
L’ull ens atreu cap al rostre. Una llàgrima recull la llum sota una mirada furiosa. Cabanel dona al vençut una bellesa idealitzada i fa visible el dolor sense suavitzar-ne la ira.
Els braços encreuats amaguen part del rostre i tanquen el cos davant del món. La postura es pot llegir com a defensa i com a rebuig. La vergonya i l’orgull ocupen el mateix gest.
Què significa el quadre?
L’ala blava i negra reposa sota el cos com un coixí. Les plomes fosques contrasten amb la pell clara i uneixen la figura bella al terra ombrívol. Allò que abans s’associava al vol ara en sosté el pes.
Els àngels llunyans es mouen entre la llum i canten la glòria de Déu, com Cabanel va explicar a la carta. La seva felicitat recorda l’esplendor que Satanàs ha perdut. El moviment d’ells fa més doloroses la quietud i la solitud d’ell. (Museu Fabre, Montpeller)
La roca i la vegetació espinosa envolten la figura caiguda. L’aspror del terra contrasta amb el cel obert i la suavitat del cos. L’exili adquireix un lloc i una textura.
La caiguda ja s’ha acabat; la pintura es demora en les conseqüències emocionals. La llàgrima, els braços i la mirada fixa mantenen units el dolor i la rebel·lia. Cabanel fa que la derrota sembli encara sense resoldre.
Com va arribar Cabanel a pintar L’àngel caigut?
El 1845 Cabanel va obtenir una beca del Premi de Roma, que el va dur a l’Acadèmia de França a la Vil·la Mèdici. Els pensionats havien d’enviar obres a París per demostrar els seus progressos, i L’àngel caigut va ser el segon d’aquests enviaments reglamentaris (envois), pintat a Roma el 1847. (Wikipedia)
En una carta enviada des de Roma al col·leccionista de Montpeller Alfred Bruyas, per a qui també pintava altres quadres, Cabanel va explicar la idea. Volia posar dues naturaleses l’una al costat de l’altra: una condemnada al mal, a la desgràcia i a la caiguda; l’altra casta i pura, que s’eleva radiant cap a Déu i el glorifica. «Aquest contrast de felicitat, que recorda a Satanàs la seva esplendor passada», va escriure, «és més o menys el tema del quadre». (Museu Fabre, Montpeller)
L’àngel caigut està basat en El paradís perdut?
La carta de Cabanel no esmenta cap text, però l’expedient documental del Museu Fabre relaciona el tema amb la influència d’El paradís perdut de John Milton, el Satanàs orgullós i derrotat del qual va donar forma a la imatge romàntica de l’àngel caigut. El mateix expedient registra un Àngel caigut anterior del pintor Tassaert, exposat al Saló de París de 1844. (Museu Fabre, Montpeller)
Siguin quines siguin les seves fonts, el quadre redueix la història a una sola figura i un sol moment. No hi ha batalla ni caiguda en picat a través del cel, només les conseqüències: el rebel abandonat a terra mentre el cel que va desafiar continua endavant sense ell.
Qui era Alexandre Cabanel?
Alexandre Cabanel (1823–1889) va néixer a Montpeller i va entrar als disset anys a l’Escola de Belles Arts de París, on va estudiar amb François-Édouard Picot. Després dels seus anys a Roma es va convertir en un dels pintors amb més èxit del Segon Imperi francès. (Wikipedia)
Napoleó III va comprar el seu Naixement de Venus al Saló de 1863, l’any en què Cabanel va ser elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts, i des de 1864 va ensenyar a l’Escola de Belles Arts fins a la seva mort. Crítics com Émile Zola li van retreure més tard la seva resistència a la pintura moderna. L’àngel caigut el mostra anys abans d’aquella fama, treballant en un tema romàntic d’una intensa càrrega emocional. (Wikipedia)
Com va arribar L’àngel caigut al Museu Fabre?
Cabanel va conservar la tela: un llibre publicat el 1888 la reproduïa penjada ben amunt a la paret del fons del seu taller de París. Després de la seva mort, el gener de 1889, la família la va oferir al museu de la seva ciutat natal i, en una carta del 17 de juliol de 1889, la va descriure com «un dels millors enviaments des de Roma del difunt mestre». El Museu Fabre la va rebre el 27 de juliol de 1889. (Museu Fabre, Montpeller)
La seva vida allà no ha estat fàcil. Segons l’expedient del museu, el 1943 el quadre va caure contra una escala mentre el despenjaven i va patir grans esquinçades; va ser restaurat el 1975. Avui la imatge viatja molt més enllà de Montpeller i sovint es comparteix a internet simplement com «el Llucifer que plora». (Museu Fabre, Montpeller)
Més a fons: per què plora l’àngel caigut, què va passar després i què significa
Fitxa de l'obra
- Títol: L’àngel caigut
- Artista: Alexandre Cabanel
- Data: 1847
- Tècnica: Oli sobre tela
- Mides: 120,5 x 196,5 cm
- Col·lecció: Museu Fabre, Montpeller
Per què plora l’àngel caigut? Una llàgrima que no és de penediment
Un àngel expulsat del cel, plorant. La majoria hi imaginaríem llàgrimes de remordiment o de confessió. Però la llàgrima de L’àngel caigut de Cabanel no sembla d’aquesta mena. L’únic ull que treu per sobre del braç és humit de llàgrimes, i crema de fúria.
La clau és en les paraules del mateix pintor. En una carta enviada des de Roma a Alfred Bruyas, col·leccionista de Montpeller, Cabanel descrivia aquest Satanàs com a vençut però encara orgullós, desesperat i venjatiu. També hi escrivia que volia posar dues naturaleses l’una al costat de l’altra: la condemnada al mal, a la desgràcia i a la caiguda, i la dels purs que s’eleven, radiants, cap a Déu. La felicitat dels àngels que té al darrere recorda a Satanàs la glòria que havia tingut. Aquest contrast, escrivia Cabanel, era més o menys el tema del quadre.
Llegida així, la llàgrima sembla la de qui és obligat a contemplar allò que ha perdut. Els braços creuats li amaguen la vergonya, però no són un gest de rendició. Vergonya, orgull i ràbia comparteixen una sola cara i un sol gest, i potser per això aquest àngel caigut desperta alhora compassió i inquietud.
La carta de Cabanel no esmenta cap font literària. La documentació del Museu Fabre, però, vincula el tema a la influència d’El paradís perdut de Milton. Un Satanàs orgullós i vençut, l’àngel caigut que els romàntics havien alimentat, sembla viure també en el pinzell del jove pintor.
Fonts: flora-api.montpellier3m.fr · flora-api.montpellier3m.fr
Què va passar després amb L’àngel caigut: de la paret del taller al museu de la seva ciutat i al «crying Lucifer»
Fins i tot quan ja era un dels pintors de més èxit de la França del Segon Imperi, Cabanel no es va voler desprendre mai d’aquesta obra de joventut. Un llibre publicat el 1888 mostra L’àngel caigut penjat ben amunt a la paret del fons del seu taller de París. Pintat el 1847, va romandre amb ell més de quaranta anys.
Quan Cabanel va morir, el gener de 1889, la família va oferir el quadre al museu de Montpeller, la seva ciutat natal. En una carta datada el 17 de juliol, el presentaven com una de les millors obres que el difunt mestre havia enviat des de Roma. El Museu Fabre el va rebre només deu dies després, el 27 de juliol.
A casa tampoc no va tenir una vida tranquil·la. Segons els registres del museu, el 1943, mentre el despenjaven, el quadre va caure contra una escala i la tela es va estripar greument. No es va restaurar fins al 1975. La pintura d’un àngel que va caure havia caigut ella mateixa, i va esperar més de trenta anys que en tinguessin cura.
Avui, lluny de Montpeller, circula àmpliament per internet com a «crying Lucifer», el Llucifer que plora. Més de 170 anys després de ser pintat, aquell rostre bell, ple de ràbia i de vergonya, encara trasbalsa qui el mira.
Fonts: flora-api.montpellier3m.fr · flora-api.montpellier3m.fr · en.wikipedia.org
En resum: què diu l’única llàgrima de l’àngel caigut
La llàgrima de L’àngel caigut no és la d’un pecador penedit. Mentre els àngels s’eleven en la llum al seu darrere, qui ho ha perdut tot queda a terra, carregat de vergonya i de ràbia. Quan es coneix el contrast que Cabanel descrivia a la carta, la llàgrima d’aquell ull es llegeix com la d’un cor que encara no ha acceptat la derrota.
Cabanel no va pintar la caiguda, sinó l’estat d’ànim que la segueix. Potser per això el quadre encara atrapa. Si mai sou davant seu, mireu primer aquell únic ull i després alceu la vista cap al cel del fons. Allò que ha perdut s’entendrà d’una ullada.
Els detalls d'un cop d'ull
On es troba L’àngel caigut?
Museu Fabre, Montpeller
Consulta les obres exposades, les dates especials i les condicions d’accés.
Informació oficial per a visitants ↗Fonts i lectures complementàries
- L’àngel caigut — Museu Fabre, Montpeller
- Comentari del museu — Museu Fabre, Montpeller
- Biografia de l’artista: Alexandre Cabanel (Viquipèdia)
- L’àngel caigut (Viquipèdia, en anglès)
Quadres inquietants i les històries que amaguen
Explora totes les històries de pintura · Preguntes freqüents